Rere una mirada buida
els colors revelen
la quimera oculta.
És festa de joia?
–Pregunta un infant–
Ens reunim, com sempre,
al voltant d’una taula
curulla de menges.
Sota l’arbre hi ha
regals i sorpreses
per il·lusionar.
Cantem cançons
i alcem les copes
a la prosperitat.
L’infant que perviu
sobre un jaç de runa,
sota els llamps i els trons
de bombes que han extingit
els seus familiars...
torna a qüestionar:
On és aquesta joia
que anuncies que em porta
i celebrem-lo com cal.
Lluna eterna
La desídia humana
trenca l’equilibri.
Sota un cel cendrat,
plora la terra,
els rius es desborden,
les estrelles s’apaguen...
I el poema de Nadal
s’escriu en carrers de fang.
La lluna, immutable,
estabilitzadora de la Terra,
ens mira i no ens jutja.
No sap res de compres,
ni de llums que parpellegen,
ni de pessebres,
ni d’arbres amb garlandes.
Sempre roman ferma,
vetlla deserts i muntanyes,
mars i rius en calma.
Ella seguirà girant,
però nosaltres serem
Hi ha llums de colors pels carrers de la ciutat. Arriben les festes i els comerços llueixen esplendorosos per poder-hi comprar. On van els regals? Van a cada llar? En un altre lloc, la llum és tan sols un reflex a l’aigua del riu o del mar. On és el nadal? Tan sols la foscor embolcalla la travessa d’uns infants que resen a un déu despistat, embadalit amb els llums, veient com la gent surt a celebrar les festes plenes de regals. On van les pregàries? Van al fons del mar?
Assedegats de blanca neu
entomem un Nadal més
amb la terra escrostonada
per la sequera d’un any balb.
Cantem nadales
mentre el tió caga les escorrialles
d’allò que la guerra ha esberlat.
Desfem un nus
i l'estricte esdevenir dels dies
encamina l'esperança
cap a un precipici vertiginós.
Una espina es clava al cel.
La soga penja mar endins
i enlloc podem veure
l'alegria sotmesa
que any rere any
ens imposa Nadal.
Sobre un jaç de cotó fluix
somniem un demà
La foscúria de la nit embolcalla
en silenci la incertesa del futur. Blanc i negre. Surant endavant, som refugi d’esperança
qual llum que llisca com un murmuri sobre les aigües del llac. La penombra
defuig quan llostreja el nou nadal.
Tremoleja la nit,
quan sucumbeix l’hivern
a la negror i als dies
balbs
del calendari del vint.
Tot un any dins d’un
puny.
Deixem enrere la dissort,
les tempestívoles aigües
que ens retenen el
viatge.
Despleguem el velam,
aprofitem tot bri de
vent.
Posem rumb a l’horitzó,
amb el compàs fixat al
vint-i-u.
L’esperança esclata en
flor
entre els clarobscurs de
la nit
i alberga en els seus
pètals
S’escola la llum
pels ocres i els blaus.
Natura emmirallada
entre llibertat i desig.
tardor dins del bosc,
penombra i silenci,
conjur que batega
contra l’opressió.
Es vesteix la nit
dins l’esguard
del teu nom.
Presagi que parpelleja,
com la sentència
que desnua l’ordre
exacte del pensament.
Nadal 2025 Rere una mirada buida els colors revelen la quimera oculta. És festa de joia? –Pregunta un infant– Ens reunim, com sempre...
