Lluna eterna
La desídia humana
trenca l’equilibri.
Sota un cel cendrat,
plora la terra,
els rius es desborden,
les estrelles s’apaguen...
I el poema de Nadal
s’escriu en carrers de fang.
La lluna, immutable,
estabilitzadora de la Terra,
ens mira i no ens jutja.
No sap res de compres,
ni de llums que parpellegen,
ni de pessebres,
ni d’arbres amb garlandes.
Sempre roman ferma,
vetlla deserts i muntanyes,
mars i rius en calma.
Ella seguirà girant,
però nosaltres serem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada