després de la pluja

Amb picardia pronuncio el teu nom
i amb una bufada lleugera
l’encamino cap a tu.
Seduït,
et trobes rere els dilemes
que encapçalen el prec
del raig de sol que llueix ara.
La calma entona el seu cant de silenci
i l’enigma que es dibuixa al meu entorn,
envolta de boira primerenca
els forats del pensament.
Sobre la cadira buida de la memòria
rauen assegudes
totes les preguntes sense cos.
Un infant innocent les observa.
Ens diu que tu i jo ja sabem les respostes,
però que mai les gosarem dir.

***

de l’1 al 30 d’agost, exposició a la biblioteca Jaume Perich i Escala.Premià de Dalt.
Obres de: Joan Pasqual, Montse Assens i Paulí Josa.

terra

Res desfà el present que empresona la resta del meu infinit. Encerto al pensar que un desfici intencionat malbarata l’entorn on dormo cada vespre.  El somni és fosc, però encara es somni.  Un breu despertar em sedueix amb el seu somriure ampli. L’amor és tan sols uns guspira que es manté encesa, amb precaució, perquè ja no ens cal més foc en aquesta terra que fa temps que viu cremada.
Aquest somriure no em conveç.

codi de joc

Ramatges del passat floreixen de nou com el cant ancestral de les sirenes. Les seves rels tremolen en conèixer la disbauxa i un cel blau acull el fruit d’aquest amor que germina somiejant amb l’horitzó del mar.

Avui al matí pensava que el nostre amor és com un joc de Mecano al qual se li ha perdut unes quantes peces i que cal trobar-les o inventar un joc nou…  Més tard he rebut aquesta sorpresa…