Ramatges del passat floreixen de nou com el cant ancestral de les sirenes. Les seves rels tremolen en conèixer la disbauxa i un cel blau acull el fruit d’aquest amor que germina somiejant amb l’horitzó del mar.
Avui al matí pensava que el nostre amor és com un joc de Mecano al qual se li ha perdut unes quantes peces i que cal trobar-les o inventar un joc nou… Més tard he rebut aquesta sorpresa…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada