Assedegats de blanca neu
entomem un Nadal més
amb la terra escrostonada
per la sequera d’un any balb.
Cantem nadales
mentre el tió caga les escorrialles
d’allò que la guerra ha esberlat.
Desfem un nus
i l'estricte esdevenir dels dies
encamina l'esperança
cap a un precipici vertiginós.
Una espina es clava al cel.
La soga penja mar endins
i enlloc podem veure
l'alegria sotmesa
que any rere any
ens imposa Nadal.
Sobre un jaç de cotó fluix
somniem un demà
