
Es desperta l’alba,
el mar bressa el gran robí
i agombola els blaus.
Els colors de la tarda
comencen a germinar.*
Ocells emmirallats a la forja d’un estanyol clapejat. La libèl·lula, perduda dins el murmuri, aboca la solitud del bes dins la malenconia del deliri. No hi ha roselles d’aigua on s’alcen els àlbers, tan sols un ball de papallones presoneres de la mirada. El cicle comença de nou quan l’aigua inunda els camps altra vegada i l’harmonia dels verds i els blaus entona un cant de festa.